lunes, 11 de agosto de 2008

La dignidad por morirse de hambre y pasar penurias todos los días no es una cualidad inventada por los burgueses para mantener su mierda de estatus. Es un consuelo de los obreros, un mecanismo de autodefensa. Igual que nacieron religiones entre los esclavos, conocemos el lema "los pobres son hijos de dios y los ricos del diablo". Para aguantar la explotación se crearon ídolos que les ayudaban a mantenerse vivos. Pero estos símbolos los mantiene vivos y los consuela, los frena. Frena a querer cambiar las cosas porque les hace creer que actúan correctamente. Es una excusa inmovilista.

Por ello, concluyo que la noción de dignidad adquirida por el trabajo alienado -u orgullo obrero- es netamente contrarrevolucionaria.

1 comentario:

Josemi dijo...

Però filla meua, carinyo meu, el treball sempre és alienant, siga de mestre o picapedrer, però durant 8 hores tots els dies no tenim res més, és el que ens dóna consciència de classe. Després ens trobem al sindicat i parlem dels nostres problemes a la feina, i teoritzem i analitzem i treiem conclusions.

La dignitat obrera no es contrarevolucionria, sino tot el contrari, els xivats i comfidents que viuen més de la del·lació que del treball propi son la contrarevolució; treballadors que per convicció voten a la dreta, tant a la fàbrica com al camp. Jo estic orgullòs de la meva dignitat obrera i per ella he perdut alguna feina d'aquestes que a més de doblar l'esquena has de doblar el pensament. No he perdut mai la dignitat ni pense fer-ho.